10 de enero, endavant

Que vols que et digui, ja no tinc forces, forces per tirar endavant, forces per arrossegar-me a mi i a la resta de persones amb les quals estic carregant. A vegades penso que donaria mil coses per treure-me'ls del damunt, per ser lliure, per fotre el camp i fer el que s’em enrefot. Perque ja n'estic cansada d'haver d'arrosegar una part seva, una part que els hi correspon a ells i no a mi, d'haver de cargar amb el mort de coses que haurien de solucionar ells sols. Me'ls treuria de sobre sense rancunies, els deixaria tirats i em tornaria la persona mes lleugera del món, seria com la ploma d'aquella gabina que volta pel port, i que ara flota damunt del mar. Flotaria en un va i ve de sensacions, sense preocupar-me de res i de ningu més excepte jo.
Si, reconec que ho he pensat, pero simplement la mateixa idea de deixar-ho tot, de deixar-los, m'aturdeix. Ells són el que m'envolta, son una part inmensa dins aquest cor tan diminut, són... són essers per els quals inexplicablement no puc explicar el que signifiquen per a mi.
Potser, potser algun dia els anire deixant per el cami, anire deixant-los, pero ho fare amb cura, sense por de deixar tot el que m'han donat, sense odi, sense mals rotllos, anire alleugerant el pes poc a poc, els seus problemes que mica en mica els hi confiscaba una petita part i me la guardava, els seguire portant, pero amb orgull i gloria de poder dir que jo, si jo, he format part d'unes vides tan estupendes i magnifiques, llavors em sentire de plom, i no sere aquella ploma que flota sobre l'inmens mar, lleugera, sense preocupacions,no, sere aquella gabina que carrega amb mil plomes al damunt pero segueix sen tan lleugera com el vent, perque formen part d'ella, perque formen part de mi. I crec, que ja no tinc res mes a dir, no absolutament res, aixo es tot.

Nada mas que decir, aqui he escrito todo lo que pasa por mi cabeza en este momento