02 de febrero, la confianza da asco

Fastiguejant la vida, com tu has fet amb mi. Mira no creguis que no m'importes, pero em fa mal, em fa mal no importar-te. Potser hauria de deixar les decisions en mans del temps, potser hauria de creure, de ilusionar-me, pero cada cop ho veig més clar, tot es fosc.

M'agradaria no tornar a caure un altre cop, pero es que ja no m'importa. Necesito caure, no vull aixecar-me, no, no vull fer-ho mai mes, no vull ser tan estupida.

I em sap greu, pero realment vull que no tinguis sort, que no et vagi be, que et vagi de mort, que es podreixi tot entre vosaltres, que no quedi res. Se que tu ets feliç, m'hauria d'importar mes aixo, i si, es mes important, pero no puc evitar guardar rencor, enveja i indisconformitat.

La bellesa es relativa, una merda, res es relatiu. Soc lletja i aixo es el que passa, no espereu res de mi igual
que jo no espero res de vosaltres, doncs m'heu condemnat a navegar en el mar de les llagirmes y la eternitat.